Arxius | Còmic RSS feed for this section

ELS PASSATEMPS LITERARIS DE TOT ÉS UNA MENTIDA. BON ESTIU 2013.

1 ag.

Pot ser estàs a l’atur o pot ser estàs treballant. És possible que vagis de vacances i també que et quedis en el teu poble o ciutat. Pot ser tens un pis, una casa o estàs ben cardat perquè el banc te l’ha robat. És probable que aprofitis l’estiu i estudiïs o pot ser no. Pot ser te’n vas de festa tots els dies. En tot cas, segur que no ets un polític corrupte o un banquer sense escrúpols i per tant et desitgem el millor dels estius possibles.

Avui, una ressenya diferent i atípica. Un divertiment d’estiu. Es tracta dels clàssics passatemps on es poden resoldre jeroglífics, sopes de lletres, mots encreuats, laberints etc. aplicats a la novel·la, la poesia i al còmic. Una barreja entre la seriositat d’homenatjar la bona literatura i la frivolitat de riure’ns de nosaltres mateixos amb una mica d’humor.

Bon estiu 2013!

1.Jeroglífic.

La suma d’aquestes tres imatges amaga el nom d’una gran poetessa catalana. Saps qui és?

2. Puzle.

Aquesta fotografia va il•lustrar en el seu dia la ressenya de Pulsacions, de Julian Barnes. L’estiu passat va quedar en segona posició en el concurs fotogràfic Llegeix l’estiu, una iniciativa de la Biblioteca Octavi Viader i Margarit, de Sant Feliu de Guíxols. Del 5 al 30 d’agost d’aquest estiu 2013 totes les fotografies del concurs romandran exposades en aquesta biblioteca. Tinc un problema però, la foto ha quedat descomposta en 48 peces de puzle. Pots fer un clic amb el ratolí sobre la foto i se t’obrirà una pantalla gran on podràs tornar a muntar la fotografia. Gràcies!

preview48 piecePulsacions

3. Cada poeta amb el seu poema amb Extremoduro.

Extremoduro, el fantàstic grup extremeny liderat per Roberto Iniesta, ha tingut sempre present la poesia en les seves lletres. En els seus discs han col·laborat diferents poetes. Extremoduro també ha utilitzant versos i fragments de poetes clàssics en les seves cançons. Et proposem relacionar els diferents fragments de poesies que ha musicat Extremoduro amb els poetes corresponents. Molta sort!

Poetes:

Textos poètics:

1.Sucede que me canso de ser hombre.  2.Hay que volar libre al sol y al viento repartiendo el amor que tengas dentro. 3.Si hay un hombre que tiene el corazón de viento, llenádselo de piedras y hundirle la rodilla sobre el pecho. 4.No me levanto ni me acuesto día que malvado cien veces no haya sido. 5. Subí al árbol más alto que tiene la alameda y vi miles de ojos dentro de mis tinieblas. 6.Llanuras bélicas y páramos de asceta -no fué por estos campos el bíblico jardín-  son tierras para el àguila, un trozo de planeta por donde cruza errante la sombra de Caín.

4. El joc de les 10 diferències.

Les dues fotos retraten el mateix lector a la mateixa casa llegint les aventures d’en Tintín, però existeixen 10 diferències entre les dues fotos. Ets capaç de trobar-les?

5. El joc de les parelles.

Aquest camell tan simpàtic està fet un embolic. Ajuda’l a emparellar cada escriptor amb la seva droga preferida. Si poses el ratolí sobre les fotos, podràs veure el nom dels autors. Bona sort!  

1.Heroïna          2.Cànem          3.Estramoni          4.Cocaïna           5.LSD           6.Opi

6.Àfrica també existeix.

És una realitat, la literatura africana és poc coneguda. En la següent tria hi ha sis autors africans boníssims amb novel·les molt recomanables (dos d’ells han guanyat el Premi Nobel). Tots tenen el lligam amb un país Africà. Pots relacionar cada autor amb el seu país?

1.Etiòpia       2.Egipte          3.Marroc          4.Sudàfrica         5.Argèlia           6.Nigèria

7. El laberint.

Què? Mal rotllo, no? Quins tres, aquests! Fernando Sánchez Dragó, Mariló Montero i Frank de la jungla. Sí, han publicat un llibre nou i volen que se’l compris. Estan disposats a tot. Et perseguiran per tot arreu. Només pots fugir pel laberint i aconseguir les armes de l’habitació central per defensar-te. Bona sort!

8.Els clàssics.

Aquestes magnífiques novel·les són clàssics de la literatura universal. N’hi ha una d’elles que, a més a més, per començar la novel·la té una de les frases més boniques i rodones de tots el temps. El traductor d’aquest text en la seva versió catalana de 1933 va ser Andreu Nin , un dels màxims exponents de la política revolucionària catalana de principis de s.XX. Nin va ser segrestat el 1937 a la Rambla de Barcelona, davant el mercat de la Boqueria i assassinat per agents soviètics.

Saps a quina d’aquestes novel·les correspon aquest famós text al qual ens referim?

“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”.

9.Ens agrada el còmic.

Els còmics són fantàstics i una bona eina per iniciar-se en la lectura. Saps relacionar cada imatge d’aquests sis meravellosos còmics amb el seu text?  

1.Lex Luthor li va dir al món que s’havia reformat i per algun motiu, el món sencer el va creure i va dubtar de nosaltres. 2.Jarabe de nudillo para el enteradillo. Director de culto, con mi nabo en la cabeza te hago un bulto. 3. Si eres un alienígena, ¿cómo es que hablas nuestra lengua?. Porque esto es un manga. 4.Llavors… la felicitat és això! L’instant, l’instant! Ha, ha, ha! 5.Pero Stalin, ¡hijo mío! Te ha debido sentar mal el ácido que te regalé el otro día. ¡No eres cura! ¡No! Has estudiado ciencias políticas. ¡Vuelve en ti, por dios! 6.Ya no la noto dentro… ¿qué te pasa? Er…yo…uh… verás, estaba pensando en algo y… uh… me he distraído… ¿sabes?.

10.Mots creuats.

Mots 5

Horitzontals:

1. L’autor que va afirmar en un plató de televisió: “yo he venido aquí a hablar de mi libro”.

6. Nom de la fantàstica llibreria molletana que està plena de bons llibres i envoltada d’aigua.

7. És un dels llibres de l’amor i la sexualitat més antics. Curiosament sempre es compra per regalar.

8. Cooperativa que es passa pel folre la llei de preu fix del llibre i fa competència deslleial a les llibreries independents catalanes.

Verticals.

2. El Premi literari del Gremi de Llibreters de Catalunya.

3. Mariano Rajoy, el president del govern espanyol, no li agraden els llibres. A ell li va més la lectura d’aquest popular diari esportiu.

4. Escriptor en llengua catalana nascut a Perpinyà i autor, entre d’altres llibres, d’Aiguafang i El dia de l’ós.

5. El programa de llibres del Canal 33.

11.Amb l’excusa de la crisi econòmica…

 Si et fixes en la imatge podràs comprovar que la Biblioteca de Can Mulà de Mollet del Vallès fa vacances del 22 de juliol al 25 d’agost. Increïble, no?  Les biblioteques haurien d’estar obertes i donar servei a totes les famílies que es queden al poble durant l’agost que, com a conseqüència de la crisi cada cop en són més. La raó que sempre donen els polítics de torn per justificar el tancament de serveis públics és econòmic. Per tant et proposo que escullis entre les següents opcions per estalviar diners públics i poder obrir les biblioteques a l’estiu. Es tractaria de fer retallades en el sector polític. Crec que no hi ha cap partit que ho hagi proposat.

1.Retallada a la meitat de sou de l’alcalde 2.Retallada a la meitat del sou dels regidors 3.Suprimir els càrrecs de confiança. Tothom sap que és una font inesgotable per fer entrar els amics del partit 4.Eliminació dels diners públics destinats a tots els partits polítics. Aquests diners públics són utilitzats per finançar-los, per pagar els seus locals i alliberar persones que treballen pels partits 5.Supressió de partides que tinguin a veure amb dietes i xofers 6.Apliquem totes les anteriors.            

12.Sopa de lletres.

Ets capaç de trobar les 3 escriptores i els 7 escriptors en llengua catalana amagats en aquesta sopa de lletres?

         E W Q F I Z V A P C Y T O U D H 
           N R A M O N S O L S O N A I L V 
           R V B F Y M À S S U C I D R O J 
           I Í J A I R J U U D P L E P A G 
           C T G P F L M K W Z R N R S F R 
           C N F B V I O J L M I K O E W G 
           A U M J F S U S I L W L D R U N 
           S P D F A M R A O Y G Z O O Y Y 
           A I Z R D M A M L Q F O R D A F 
           S D G W M C R W A A Z A È A J F 
           S R E D L A C E R E P O C V Z N 
           E O W N P M A R J L C P R L X V 
           S J T M E W P U E R W J E A T H 
           F T E T A B A C I N Ò M M S W U 
           V A Q I Y R P P U O F J U R O O 
           O E D Q Y F N G K G K R C O P J 

 

5 raons per llegir MONGOLIA

19 jul.
Això és un fotomuntatge, però crec que en un futur proper les portades de Mongolia seran exposades en galeries d'art i museus.

Això és un fotomuntatge, però crec que en un futur proper les portades de Mongolia seran exposades en galeries d’art i museus.

Va ser a finals de l’any passat a la botiga de còmics Continuarà de Barcelona. De tant en tant m’agrada passar-m’hi i descobrir-hi novetats. Quan ja havia pagat i anava a sortir a la Via Laietana la vaig veure al prestatge de l’esquerra, al costat de la porta. Era la revista Mongolia.

El seu llançament es va produir el 23 de març de 2012. Els fundadors i caps visibles del diari són Darío Adanti i Edu Galán. Mongolia sorgeix a partir de la recerca d’una sortida professional d’un grup d’amics i periodistes en un moment de crisi econòmica brutal. Sembla ser que la idea es va gestar a partir de les trobades culinàries al barri de Malasaña de Madrid. Per teràpia, per cabreig, per desesperació… la idea era apostar per un projecte satíric nou del què ells fossin els responsables. En un país on totes les notícies que ens arriben ens parlen de corrupció, injustícia, merders polítics, pobresa etc. Mongolia representa una via d’escapament i el flagell del poder. Avui,  5 raons per llegir Mongolia.

La meva mare Isabel i el meu pare Vicenç gaudint de l’humor irreverent de Mongolia.

La meva mare Isabel i el meu pare Vicenç gaudint de l’humor irreverent de Mongolia.

1.Humor. Els de Mongolia gasten un humor bèstia i una sàtira negríssima. Les notícies de corrupció diàries i les conseqüències socials de la crisi ens estan deixant a tots fets un cromo. Els de Mongolia creen humor a partir de la mala llet i la ràbia que això ens provoca. Tenen molt de contracultural i la valentia per fer un humor irreverent dient-les de molt grosses sense haver de demanar perdó. En aquest sentit s’hi arrisquen molt. No sé fins a quin punt està preparada la societat per acceptar aquest humor transgressiu. Molta gent posa límits a l’humor, és a dir, pensen que hi ha temes dels què no es pot fer humor. Per no parlar de tota mena de lobbys que se senten atacats si els toquen  el seu tema (partits polítics, religiosos, feministes, ecologistes…). M’agrada Mongolia perquè amb un humor corrosiu i marcià regateja constantment els límits del què la societat ha pontificat com a normal. Mongolia publica acudits que altres mitjans han censurat.

Aquest humor sa, transparent i popular connecta molt bé amb la ciutadania. Una mica com feia en Pepe Rubianes. Les coses pel seu nom. Si cal dir que un polític és un feixista o un fill de puta es diu. La premsa seriosa en canvi parlarà de presumpte corrupte o d’imputat. Ei, i que ningú en tingui dubte, no tothom sap insultar amb gràcia.

2.Disseny. El primer que crida l’atenció de Mongolia són les seves espectaculars portades. El somriure és inevitable i a sobre amb idees súper enginyoses i originals. El nivell d’exigència dels seus creadors per oferir un diari diferent i proper està present en el disseny de totes les seves pàgines. És fàcil pensar en El Jueves com a referent. Cal tenir en compte però, que El Jueves és una revista gràfica i de còmic al 100%, mentre que Mongolia canalitza l’humor no només a partir del còmic sinó que també s’inventa entrevistes, fotomuntatges, notícies falses, reportatges, estadístiques etc. En aquest sentit els responsables de Mongolia citen a Hermano Lobo, La Codorniz, la revista argentina Barcelona, la xilena The Clinic, El Papus i els Monty Python. És un disseny que recorda el fanzine autogestionat, la cultura pop i l’underground 70’s.

3.Independència. Els de Mongolia han apostat pel paper i la premsa impresa. Els hi ha sortit bé. Tenen tota la raó quan diuen que “molta gent ha sepultat el paper abans de temps”. Crec que en aquesta lluita entre el digital i el paper els consumidors també continuarem comprant en paper. La gran qüestió dels mitjans de comunicació és connectar amb els consumidors i oferir un bon producte amb el famós valor afegit.  En un context de doble crisi (l’econòmica i la del paper) Mongolia ho ha aconseguit amb escreix i esgota els diaris cada mes en els quioscs. Crec que una de les raons del seu èxit és la independència: viuen de les vendes dels diaris (3 euros); accepten publicitat però ni la prioritzen  ni volen que això els limiti a l’hora de publicar articles de denúncia;  fidelitzen els seus lectors amb subscripcions i treballen molt bé les xarxes socials. Actualment tenen una tirada de 40.000 exemplars, tenen 95.000 seguidors a Twitter  i 28.000 a Facebook.

El meu pare Vicenç i la meva mare Isabel indignats amb les notícies del Reality News de Mongolia.

El meu pare Vicenç i la meva mare Isabel indignats amb les notícies del Reality News de Mongolia.

4.Contrainformació. Mongolia dispara contra el gran poder. Les seves víctimes habituals són la Monarquia, el bipartidisme PP-PSOE, la corrupció, els banquers, els grans grups de premsa espanyola i l’església. La sàtira, present en el 80% de la publicació es combina amb la secció Reality News, un suplement amb reportatges periodístics d’investigació. Són les notícies reals del diari que busquen la denúncia dels cassos de corrupció, destapar els abusos de l’estat i l’aprofundiment en temes socials. És un tipus d’informació que ja hem pogut llegir durant anys en el setmanari El Triangle, en el diari Directa o en el desaparegut Ardi Beltza.

5.Els llibres.  L’equip de Mongolia ha publicat tres llibres fins ara. Igual que en la revista combinen l’humor amb el periodisme d’investigació.

El libro rojo de Mongolia (Reservoir Books, 2013) és una enciclopèdia històrica del món que inclou un diccionari, explicacions sobre les grans preguntes de l’humanitat (d’on venim, on anem?), seccions d’història, ciència, filosofia, música i també entrevistes a personatges com Establo Picasso, Wan Gogh, Reme Descartes o Jim Morrisey. És una mena de compendi del saber i del coneixement sobre el món i la cultura amb voluntat de transcendir i sempre amb el filtre d’humor 100% mongol. Boníssim!

Papel mojado (Debate, Maig 2013) és un llibre de l’equip d’investigació de Reality News de Mongolia. L’assaig fa un anàlisi dels quatre grans grups de comunicació espanyols i els seus diaris: El País, La Vanguardia, El Mundo, i el desaparegut Público. En el llibre s’expliquen les connexions d’aquests grups de premsa amb diferents poders fàctics espanyols (Opus Dei, La Caixa, grups polítics) i les decisions en aliances i estratègies que han portat, segons l’equip de Mongolia al suïcidi del sector: el quart poder a Espanya és la banca. “Molts dels principals grups periodístics són simplement una part més de l’engranatge del sector financer”, sentencien.

Pasatiempos (Debolsillo, juny 2013). Passatemps, jocs visuals, sopes de lletres, enigmes, enginys… tot passat per la trituradora d’humor mongola. 94 pàgines per esbrinar per exemple si Àngel Cristo enviava la seva filla a comprar-li cocaïna abans o després d’anar a viure a una casa mòbil; resoldre la recerca de sis infiltrats en una mani d’indignats en un dibuix atapeït tipus On és Wally?; o relacionar un text amb excuses per justificar diferents errades amb el personatge famós que les ha dit.

Aquesta democràcia retallada, corrupta i fràgil que tenim necessita una bona empenta de justícia i de sentit de l’humor. Espero que Mongolia resisteixi molts anys i continuï doblegant el poder amb l’ús de la sàtira. Quentin Tarantino utilitza el cinema i Mongolia el periodisme, però segur que tots estarien encantats de pronunciar junts el famós maleïts bastards!

Els enllaços.

1. Humor mongol para tiempos difíciles. Ressenya en el bloc Cuello blanco Magazine.

2. Podcast de l’entrevista a Edu Galán i Darío Adanti en El Laboratorio de Ràdio Nacional.

3.Els vídeos de canal Mongolia a Youtube.

4.Jot Down, Mongolia y Unfollow, nuevas publicaciones para nuevos tiempos. Article a Vozpópuli.

PALESTINA, INFORME URGENT. Articles, fotos, enllaços i llibres.

7 maig

Palestina webcam

Com és que un poble que ha sofert tant i durant tant de temps pot infligir tant dolor a l’altre? Aquestes paraules són de Gilad Atzmon (Tel Aviv, 9 de juny de 1963). Amb ell començo i ja anuncio ara que també amb ell acabo aquesta llaaaaarga ressenya. Justament amb una altra encertada reflexió. Aquesta és, per tant, una ressenya subjectiva. Abans d’arribar al final pots llegir diferents articles que expliquen què és i què no és el conflicte entre Palestina i Israel. Pots llegir diferents opinions sobre la solució del conflicte. Pots veure fotos dels camps de refugiats palestins al Líban i també endinsar-te n el viatge d’una irlandesa i un català a  les mítiques ciutats palestines de Bethlem, Hebron o Ramallah. També pots veure un documental sobre els jueus marroquins de Tinghir. Finalment pots informar-te sobre enllaços interessants a la xarxa i evidentment de diferents llibres per aprofundir i entendre millor el conflicte.

Amb les persones que he invitat a escriure ens uneix la mirada pacífica i un desig de justícia vers Palestina. Són amics, coneguts i amics d’amics. Saben de  què parlen. La majoria d’ells han estat al país i tots maneguen bona informació. A tots els agraeixo la feina feta i la implicació en aquesta ressenya.

1.Laurent Cohen, co-president de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins

Laurent Cohen

Laurent Cohen

Els membres de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, compartim una mateixa manera de veure el conflicte. Per definir-lo direm que:

No es tracta d’un conflicte ètnic ni tampoc és un conflicte religiós. Com explica Schlomo Sand al seu llibre Qui va inventar el poble jueu? aquest no existeix i mai va existir com a tal, sinó que és i fou part de diverses nacions a la Mediterrània i Europa, entre d’altres. Els jueus d’avui són els descendents d’aquells que antigament practicaven la religió jueva, el judaisme. A data d’avui, hi ha jueus catalans, espanyols, iranians, argentins i israelians… Però també hi ha jueus pobres i rics, laics i religiosos, ja que la religió que va ser el seu referent comú ha deixat de ser-ho, a vegades substituïda pel sionisme o per una simple adhesió a l’Estat d’Israel, o a un vincle a la memòria històrica o familiar.

Tampoc és un conflicte bíblic entre dos pobles germans, i que consti que per a nosaltres la Bíblia no és un llibre d’història. Jueus, musulmans i també cristians van viure en pau durant segles a la Palestina històrica i a l’Orient Mitjà i compartien una metiexa cultura, amb matisos diferents. Aquesta convivència es va anar degradant durant el segle XX i va culminar en ruptura amb el pla de partició de l’ONU i posterior proclamació de l’Estat d’Israel.

La limpieza étnica de PalestinaEn canvi, que és un conflicte polític, i per tant, té solució política. L’Estat d’Israel es va crear a través d’una conquesta militar al 1948 amb la consegüent expulsió de 600.000 Palestins i una política de terror i neteja ètnica que Ilan Pappé, historiador israelí, ha documentat en la seva obra La limpieza étnica de Palestina. Es tracte d’un conflicte per la terra que es tradueix en una conquesta territorial contínua per part d’Israel, que dia a dia segueix ocupant noves terres, utilitzant per a tal finalitat els colons i el mur.

és un conflicte d’origen colonial. Des del seu inici, el sionisme va proposar a l’Imperi Britànic –la potència colonial llavors- estar al seu servei a l’Orient Mitjà, per tal d’impedir la unió de la nació àrab un cop havia caigut l’Imperi Otomà. D’aquesta manera, els britànics i, per extensió, els occidentals s’assegurarien tenir control sobre els recursos naturals de la zona –el gas i el petroli- així com “acabar” amb la qüestió jueva a Europa. Israel ha continuat la mateixa política amb els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial.

El sionisme és una ideologia que garanteix la dominació d’un poble “elegit”, el jueu, sobre els demés –una interpretació nacionalista-religiosa- i aquesta dominació es tradueix en una estructura d’estat i un arsenal jurídic de discriminació institucional que permet identificar el sistema com de SEGREGACIÓ / SEPARACIÓ, o d’APARTHEID. A més, aquesta guerra permanent ha conduït a una militarització de la societat israeliana i a la creació d’un complex industrial militar que exporta les seves tècniques i la seva tecnologia de seguretat al món sencer, posant en perill l’estabilitat de la regió.

Aquest article està resumit. Pots llegir l’article sencer a la pàgina de JUNTS. Forma part de l’article Boicot, desinversions i sancions contra Israel.

2.Jero Rodríguez, periodista de TVE

Jero Rodríguez al Líban.

Jero Rodríguez al campament de refugiats de Shabriha, al Sud del Líban.

Les fotografies que us presento a continuació van ser fetes a principis de juny del 2006 durant el rodatge de Los desplazados de los desplazados, un reportatge del programa de La2 de TVE El Escarabajo Verde. Vam intentar fer un repàs de les accions solidàries de la AECI (Agencia Española de Cooperación Internacional) als camps de refugiats palestins al Líban al mateix temps que oferíem una panoràmica política, religiosa i social del país dels cedres (una tasca completament abocada al fracàs). Cal dir que un camp de refugiats al Líban pot anar des de les massificacions en tendes de càmping fins a autèntics barris perifèrics de la capital o petites aldees al Sud del país. Precisament va ser allà (a la frontera amb Israel) on pocs dies després de tornar a Barcelona va esclatar la segona Guerra del Líban entre la milícia Hesbol·là i l’Estat Israelí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més informació d’aquest conflicte aquí.

Més dades del reportatge d’El Escarabajo Verde aquí. Malauradament a la època no es penjaven els pgms al web de rtve perquè el podeu veure.

3.Tracy Power i Edgar Piquer, viatgers i bloggers

Tracy Power (a Israel) i Edgar Piquer (a Palestina). Ciutat d'Hebron.

Tracy Power (a Israel) i Edgar Piquer (a Palestina). Ciutat d’Hebron.

We visited Palestine in Dec 2012 with the idea of seeing what it really is like there. You see and hear so many stories of what happens there we wanted to see for ourselves. We didn’t have a concrete plan as to where in Palestine we would travel but we visited Bethlehem, Hebron, Jericho and Ramallah. All of these cities are very different and all have their own story.

The city that was a surprise for us was Hebron. We had no real knowledge of Hebron before visiting it. We just decided to go for a day trip as it is very close to Bethlehem. The first thing that we noticed was that every second person was saying ‘Welcome to Hebron’ to us. I’m not sure if many tourists go there, we seemed to be the only ones around that day. We felt a little like celebrities there. Everybody was very friendly with us.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti de Banksy en el mur de Bethlem.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti de Banksy en el mur de Bethlem.

As we were walking through the market that day one man was super keen to talk with us. He was eager to explain how the Jewish settlers had destroyed his stall on the market. Next thing, we were in his house drinking tea with his wifeand 3 kids. The house was very basic. It was one room with some mattresses on the floor. He told us many stories that really shocked us. Stories of how the Israeli soldiers had killed his last wife, how another soldier gave his youngest son a sweet that was poisoned with chlorine acid and how he had to go to a hospital in Jordan to prevent him from going blind, how the window in his house was now blocked up by the Jewish settlers. This was quite clear. His window view was basically now a wall. There was a tiny hole on top, where the Israeli soldiers had put a snake through to scare the kids. He had the dead snake in a jar, he showed us. We were quite stunned by these stories. We never imagined such things happen like this on a daily basis.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti a Ramallah.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti a Ramallah.

Later on during the day we met a boy, Ghassan who began talking with us. He explained a lot about Hebron to us. He explained that Hebron is divided into different zones, H1 and H2. H1 being the Palestinian markets and H2 being under Israeli control. Hebron is full of Jewish settlements. One of the Jewish settlements which has 400 settlers has 2000 soldiers to protect them. Insane! Within the zone are 150 checkpoints and 150 cameras. What was shocking was how the Jewish settlers throw rubbish and bricks onto the roof of the Palestinian market, some of the stalls had to be closed because of the acid they throw on to it.

Also, it is not easy to walk where you want to. First there are metal detectors to go through where the mosque is. Many of the streets are not accessible for Palestinian people. There are soldiers everywhere, just watching you, either from high up in towers or on the street. The people are not free to go where they want. We came away out of Hebron having learned a great deal that we had no idea existed before.

Els soldats que protegeixen la part jueva d'Hebron.

Foto de Tracy i Edgar als soldats que protegeixen la part jueva d’Hebron.

Another interesting part of the journey for us was that when people think of Palestinian people, they think that all are Muslim. This is not the case. In Bethlehem we saw that the majority of the Palestinians were Christian. There was also Muslims but not as many. In Jerusalem we saw this also. Everybody respects each other and there seems to be no problems with differences in religion in Palestine.

I feel lucky to have visited Palestine to get a sense of what it is like there. It’s very hard to believe that in today’s world people are still treated this way. I hope one day the Palestinian people will have their rights.

Podeu llegir tota la informació del viatge de Tracy Power i Edgar Piquer per terres palestines  en el seu bloc: edcyadventures.wordpress.com

També pots escoltar la Tracy Power explicant (en català) el viatge a Palestina en el programa radiofònic Annour la Llum. Fes clic aquí.

4.Carles Peña,responsable del programa de ràdio Annour La Llum

Carles Peña

Carles Peña

Vaig tenir el privilegi de descobrir aquest reportatge gràcies a la recomanació del meu amic Wahid Yacoubi.

Kamal Hachkar, el seu director, recupera la memòria dels jueus marroquins que van viure durant segles a la zona de Tinghir (Atles). En una primera part va fins al seu poble i recull les opinions dels musulmans respecte als seus antics veïns jueus. Els diversos  testimonis reflecteixen simpatia i el sentiment de pertànyer a un mateix poble, malgrat les diferències religioses.

Però la creació de l’estat d’Israel, l’any 48, va començar a enrarir la convivència. A finals dels 50 i principis dels 60, la majoria van marxar, renunciant a la seva nacionalitat marroquina.

A la segona part del reportatge Hachkar viatja a Israel on es troba amb alguns dels jueus originaris de la zona. Malgrat que han passat 50 anys, molts encara parlen tamazigh i àrab i senten nostàlgia del seu passat marroquí. És emocionant escoltar la conversa mitjançant la xarxa entre un d’ells i el pare de l’Hachkar. El documental acaba amb una visita a la casa d’unes dones que rememoren aquest passat amb cançons tradicionals berebers.

Actualment són molts els israelians d’origen marroquí que visiten aquestes poblacions per tal de retrobar-se amb el seu passat i mostrar als seus fills les seves arrels. Val la pena dir que els jueus provinents de països àrabs no van rebre el mateix tractament que els que van arribar des d’Europa o des dels Estats Units i, en aquest aspecte, s’han sentit força discriminats.

Aquest documental, tant pel tema que toca com per la sensibilitat que traspua, és francament recomanable. Espero que el fet de que estigui rodat en francès no resulti un impediment, hi ha escenes que parlen per sí soles. Gaudiu-lo.

Annour La Llum és un programa de ràdio que s’emet en directe els dimecres a les 20h. i es repeteix els diumenges a les 18h. per Ràdio Mollet (96.3FM). Aquest programa està dirigit per Carles Peña i cada setmana un convidat parla de temes o històries rellevants sobre el món àrab. Pots descarregar-te els podcasts dels programes aquí. També tenen Facebook.

5.Àlex Anfruns,  membre de l’organització pacifista Aturem la Guerra

De la terra mítica al rebuig de les fronteres.

Xerrada "Al cor de les revolucions àrabs", Alex Anfruns 18 maig 2012 Cortesia de la Biblioteca Can Rajoler de Parets del Vallès

Xerrada “Al cor de les revolucions àrabs”, Àlex Anfruns 18 maig 2012
Cortesia de la Biblioteca Can Rajoler de Parets del Vallès

No és un conflicte religiós. Malgrat que Palestina ha estat l’escenari d’enfrontaments i d’invasions al llarg de la història, les guerres no són exclusives de cap continent ni de cap territori. Per això, no és apropiat veure-hi una mena de continuïtat entre les guerres gairebé mitològiques del passat llunyà i les actuals. Aquesta continuïtat seria una construcció imaginària que amagaria altres contexts sociològics, econòmics, etc. i privilegiaria una visió mítica de l’humanitat en comptes d’una lectura històrica. El retorn a un territori de la cartografia bíblica, per part d’europeus de confessió jueva a Palestina s’emmarcava dins el context de la mentalitat colonial de finals del segle XIX. Aquest procés de colonització de Palestina es va accelerar amb la desaparició de l’Imperi Otomà, el relleu del qual va ser agafat per l’administració dels Imperis Britànics i Francès. L’origen del conflicte és doncs d’arrel secular, i té per objectiu el control d’un territori. De fet, la radicalització del discurs religiós i la seva instrumentalització amb fins polítics és un fenomen recent, que es produeix com a conseqüència d’una progressiva desaparició del nacionalisme àrab laic a la regió. Als anys setanta amb el context del xoc del petroli apareixen altres actors regionals, com les petromonarquies, que influeixen decisivament al seu entorn amb el seu pes econòmic però també a nivell ideològic. I amb la revolució iraniana s’acaba legitimant una interpretació en clau islàmica de la teologia de l’alliberament com a forma de resistència a l’imperialisme. Recordem que tot això es va produir en el context de la guerra freda, i que el discurs religiós es va afavorir clarament per a lluitar contra la influència a la regió de l’antiga Unió Soviètica.

Mapa de la zona fet per Julien Bousac. Publicat en la web: http://www.taayoush.be/Zones-A-B-C.html?lang=fr

Mapa de la zona fet per Julien Bousac. Publicat en la web:
http://www.taayoush.be/Zones-A-B-C.html?lang=fr

Les minories confessionals no estan perseguides. Aquesta idea és sovint una projecció falsejada de l’imaginari europeu sobre l’Orient Pròxim. És cert que malauradament cada vegada més es produeixen conflictes interconfessionals als països majoritàriament musulmans. Però de fet, la religió a l’Orient Pròxim, bressol del monoteisme, s’ha viscut històricament d’una manera oposada a l’experiència europea, a on hem conegut nombroses guerres de religió. Contràriament a Europa, a Palestina, Irak, Egipte, Líban, Síria, etc. hi ha una llarga història de convivència entre diferents comunitats religioses. Els països d’Orient Pròxim es caracteritzen pel seu pluralisme religiós. De fet, la creació de l’estat d’Israel el 1948 va ser un traumatisme per al conjunt de la regió, que va perdre una part important de la seva població de confessió jueva. Respecte a l’emigració dels cristians de l’Orient Pròxim a llatinoamèrica, a Canadà o Estats Units, aquesta va començar al segle XIX, i es va produir per raons econòmiques. Encara que numèricament cada vegada sigui menys important, la composant cristiana es segueix reivindicant pels palestins (i pels egipcis) com una part imprescindible de la seva identitat.

Foto de Translators for Palestine

Foto de Translators for Palestine

El mur no ha servit per aturar la violència. Es diu sovint que el mur ha servit per a que no es produeixen més atemptats , la qual cosa ens permetria suposar que el mur separa la població palestina de Cisjordània de la població israeliana. Això és una simplificació que no es correspon amb la realitat del terreny, denunciada per nombrosos observadors internacionals des de fa temps. En primer lloc, el mur no es va construir per separar, sinó com a una demostració de força més, i no va respectar la línia verda de 1967, és a dir la frontera reconeguda per la resolució de les Nacions Unides entre Palestina i Israel, sinó que s’ha construït confiscant moltes parcel·les de terrenys de cultiu que pertanyen als palestins i amb la voluntat d’apropiar-se de recursos energètics com l’aigua. En casos com el de la ciutat de Qalqilia, el mur envolta completament la ciutat palestina, l’accés a la qual es fa per una única porta controlada per l’exèrcit. A més, dir que el mur separa la població israeliana de la palestina, i que per aquesta raó s’ha acabat la violència, és oblidar que a dins del mur, és a dir a la Cisjordània ocupada, hi viuen mig milió de colons, i que les colònies continuen creixent al marge de tota legalitat. N’hi ha prou amb sortir de qualsevol població palestina per a trobar-se amb colons israelians esperant tranquil·lament un autobús, enmig d’una carretera. El mur, declarat il·legal pel Tribunal de la Haya el 2004, és una part més de l’ocupació; com els checkpoints, que són una eina més d’opressió i de menyspreu de la legalitat internacional. Una de les seves funcions simbòliques és demostrar el control i la superioritat militar de l’ocupant.

Foto de Palestine in Pictures

Foto de Palestine in Pictures

La solució dels dos estats ja és inviable. Qualsevol observador pot arribar a la conclusió que actualment la proposta del Procés de Pau d’Oslo, la creació d’un estat palestí al 22 per cent de la Palestina històrica, és completament inviable. Des de la segona Intifada, la situació ha empitjorat progressivament, sobretot amb la multiplicació de veritables ciutats residencials i amb l’establiment de mig milió de colons. Per això, tot i que es tracti de colònies il·legals, és poc realista considerar que la creació d’un nou estat palestí es vegi acompanyada de l’expulsió d’aquest nombre tan elevat d’habitants, a més a més tenint en compte que les colònies estan connectades per carreteres i altres infraestructures, la qual cosa ha eliminat la cohesió territorial d’un futur estat palestí. Per tant, la solució a llarg terme, és un estat binacional  amb igualtat de drets per a palestins i israelians, encara que ara per ara sembli una idea difícil d’acceptar per ambdues parts, degut a que els conflictes són massa recents.

Podeu seguir a l’Àlex Anfruns en el seu bloc mediterraneitat.wordpress.com.

Bloc d’Aturem la Guerra Mollet fes clic aquí.

6.Palestina a la xarxa. Bones pàgines on informar-se

Si poses el ratolí sobre la foto apareixerà el nom de l’organització. Fes clic sobre la foto que vulguis. Se t’obrirà una pantalla nova. A la la part inferior esquerra de la pantalla apareixerà l’enllaç a la pàgina de Facebook.

7.Els llibres

Una manera ràpida d’informar-se sobre la història del conflicte és el llibre Palestina Ocupación y resistencia (Flor del viento, 2002), del metge, historiador i escriptor barceloní d’origen palestí, Salah Jamal (1951, Nablús, Palestina). És un llibre breu de 104 pàgines on l’autor explica de  manera sintètica, directe i molt entenedora la qüestió palestina. Aquest llibre està dirigit a lectors que tenen poca o cap informació i que volen tenir una mínima base  per entendre i analitzar el conflicte. El llibre conté mapes de la zona que ajuden a entendre molt bé l’evolució de l’ocupació.

Palestina, destrucción del presente, construcción del futuro és un llibre coordinat per Jamil Hilal (sociòleg de la Universitat de Birzeit i investigador a l’Institut Palestí per a l’Estudi de la Democràcia  a Ramallah). El llibre està editat per Edicions Bellaterra dins la prestigiosa col·lecció Biblioteca del Islam Contemporáneo. Es tracta d’una obra que té per objectiu aprofundir en les diferents vessants del conflicte, analitzant l’economia, el paper que hi juga Hamas, el sionisme, la política exterior dels EE.UU, etc. Les més de 300 pàgines del llibre estan escrites de manera col·lectiva per diferents autors del món universitari, acadèmic i de diferents instituts de recerca i d’investigació: Sufyan Alissa Sharif S.Elmusa, Basem Ezbidi, As’ad Ghanem, Husam A.Mohamad, Karma Nabulsi, Owen Powell, Are Knudsen, Jad Isaac i també Ilan Pappé considerat l’ historiador israelià més incisiu, valent i compromès i que Laurent Cohen ja ha citat parlant de la seva magnífica obra La limpieza étnica de Palestina.

Maus és la primera novel·la gràfica que el 1992 va guanyar un premi Pulitzer. Art Spiegelman relata en aquest còmic l’entrevista al seu pare i les experiències esgarrifoses de supervivència de l’holocaust com a jueu polonès. Palestina, en la franja de Gaza (Planeta-De Agostini, 2002) és també una novel·la gràfica on Joe Sacco, el seu autor, hi plasma les seves pròpies experiències en els territoris palestins, on s’hi va submergir durant uns mesos per documentar-se sobre el terreny. És com una mena de documental sobre la penosa vida dels palestins. Igual d’esgarrifós que Maus. Per aquest treball va obtenir el prestigiós premi American Book Awards el 1996.

Maus i Palestina. Un bon professor d’història posaria aquests dos còmics com a lectura obligatòria en els instituts de secundària.

Finalment recomanem La identidad errante (Ediciones del oriente y del mediterráneo, 1012). El seu autor és Gilad Atzmon, activista polític, saxofonista, compositor de jazz i també escriptor. Atzmon trenca tabús, s’atreveix a explicar i a denunciar intel·lectualment el discurs cultural i polític  del sionisme. És un llibre absolutament brutal, d’un home que ja no se sent jueu i que va marxar a Londres a la dècada dels 90, cansat de la radicalitat sionista. Aquest paio diu coses interessants, diguem que s’atreveix a dir coses noves i diferents sobre el conflicte. És un personatge que interpel·la pot ser de manera una mica agressiva, sense aturador. En tot cas no deixa indiferent a ningú, ja que rep crítiques tan dels defensors de Palestina com d’Israel. Hi ha qui pels seus articles el considera una mica perillós. Us deixo l’enllaç de molts articles seus aquí per si us interessa i així tenir informació per opinar.  També un article aquí on podeu llegir un atac públic contra ell (en forma de carta) i la rèplica on ell es defensa.

Veia palestins per tot arreu, fins que em vaig dir, carai, si és que estic vivint en territori palestí!’.

CALVIN Y HOBBES, de Bill Watterson. En todas partes hay tesoros / Cada cosa a su tiempo

26 oct.

En David Martín, un bon amic i gran lector de còmics, va recomanar-me en algun moment dels  anys noranta  la lectura de Calvin i Hobbes. Recordo que el primer llibre que vaig comprar de la sèrie va ser El ataque de los monstruosos muñecos de nieve mutante, i que el vaig devorar en una tarda. La seva lectura va ser un xoc, una descoberta total. Que gran és Bill Watterson!

Alegrem-nos, ja que després d’estar exhaurit durant molts anys, Ediciones B ha decidit reeditar la col·lecció de llibres que recullen les tires còmiques de Calvin i Hobbes. Aquest mes d’octubre han publicat En todas partes hay tesoros, el primer i Cada cosa a su tiempo, el segon.

Calvin, un nen de sis anys i Hobbes, un tigre, són els protagonistes d’aquest meravellós còmic. El món de la imaginació de Calvin és dibuixat habitualment  en les tires còmiques. De fet, Hobbes és un tigre viu només en presència de Calvin, perquè quan apareix un altre personatge és de peluix. Les divagacions de Calvin quan imagina que és un dinosaure o quan condueix una nau espacial són constants en el llibre.

Les sentències filosòfiques de Calvin són fantàstiques. Analitza el món dels adults (la felicitat, la paternitat, l’amistat…) amb un agut i esmolat sentit de l’humor. És un còmic per adults, que en algun moment pot recordar la Mafalda de Quino, però amb més mala llet.

El món real del nen està format per la relació amb els pares (normalment desbordats per les apreciacions sorprenents de Calvin) i el pas per l’escola (amb personatges entranyables com Susie, Moe i la Sta. Carcoma).

La relació amb  Hobbes mereix un punt a part. El tigre és el contrapès innocent a l’ego de Calvin. Dotat d’un sentit comú natural, acaba posant les coses al seu lloc i fa que els diàlegs amb Calvin siguin antològics.

Calvin i Hobbes va ser publicat per primera vegada el 18 de novembre de 1985 i deu anys després, quan Watterson tenia trenta-vuit anys va decidir retirar-se i deixar de publicar el popular còmic. L’última tira de Calvin i Hobbes va ser publicada el 31 de desembre de 1995.

Bill Watterson (Washington, 1958) és d’aquells creadors famosos que ha destacat per intentar passar desapercebut. Ha portat la fama amb distància, no signa autògrafs i pràcticament no apareix als mitjans de comunicació. Ha intentat també “protegir” els dibuixos de Calvin i Hobbes. No ha donat permís per dur-los al cinema ni a la televisió i tampoc ha deixat que la seva imatge estigui associada a souvvenirs tipus samarretes, tasses etc.

El bloc Cultura impopular va traduir l’entrevista que el diari The Cleveland Plain Dealer va fer-li el 2010 i on explicava els motius per acabar amb Calvin i Hobbes: Sempre és millor deixar la festa en el moment àlgid. Si m’hagués deixat portar per la popularitat de la tira i m’hagués seguit repetint durant cinc, deu o vint anys, la gent que ara “lamenta” la desaparició de Calvin i Hobbes estaria exigint el meu cap i maleint als diaris per publicar tires velles i tedioses com la meva en comptes de buscar nous talents. I jo estaria d’acord amb ells. Podeu veure l’autor i llegir l’entrevista sencera aquí.

Les tires de Bill Watterson, d’aparent senzillesa, estan carregades d’un humor crític, optimista i reflexiu. Calvin i Hobbes és una joia. Té un filtre ètic i una ironia tan sana que només podem rendir-nos al talent de Wattersson.

Has llegit Calvin i Hobbes? T’agrada?

Títol: En todas partes hay tesoros  Títol original: There’s treasure everywhere  Autor: Bill Watterson  Traducción: Francisco Pérez Navarro  Editorial: Ediciones B  EAN:  978-84-666-5199-8  Primera edició: octubre 2012  Format: Cartoné, 176 pàg.  Preu: 21 euros

5 LLIBRES SOBRE LA CRISI ECONÒMICA

26 maig

La crisi econòmica ha produït en mi una gran neurosi nerviosa. El meu psicoterapeuta m’ha recomanat una teràpia contra l’estrès. El primer pas ha estat descarregar tota la ràbia i la mala llet en un punching ball on he pogut enganxar les fotos d’aquells que em generen un mal rotllo tòxic.  He pogut escollir entre la gran varietat de corruptes que es passegen lliurament pel nostre país:  polítics, banquers, sindicalistes, especuladors, tertulians carques, jutges, policies…

La segona part de la teràpia ha estat més reflexiva. Ha consistit  en llegir llibres per crear en positiu i tornar a tenir confiança en l’espècie humana.

Avui recomanem cinc llibres sobre la crisi. Uns llibres escrits per persones que no han defallit i segueixen lluitant. Llibres que ens encoratgen a ser valents i a prendre partit. Cinc lectures que ens colpeixen i ens conviden a pensar que un altre món és possible.

Es parla molt de la crisi però es transmet molt soroll. Els mals de la crisi són com una lletania que es va repetint en els mitjans de comunicació fins a deixar-nos esgotats. Escolar a l’Arcadi Oliveres sempre és un bàlsam. Manega bona informació, s’atreveix a comunicar-la i convenç. Fa una combinació perfecte entre la utopia d’allò que volem i la realitat del present. Arcadi Oliveres, que és doctor en Ciències Econòmiques i professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, afirma a Diguem prou que ha arribat l’hora de caminar cap a propostes radicals de desobediència a un sistema i a unes polítiques que ja no són ni ètiques ni sostenibles. Ha arribat l’hora de canviar!

Títol: Diguem prou!   Autor: Arcadi Oliveres  Primera edició: febrer de 2012   Editorial: Angle   EAN: 978-84-150-0294-9  Preu: 16’50 euros Format: Rústica, 136 pàg.

És un còmic. Cada pàgina és una sorpresa. Humor negríssim. Cada vinyeta un cop a la consciència. El Roto  és tan bo i  tan inquietant que acolloneix.

Títol: Viñetas para una crisis   Autor: El Roto   Editorial: Debolsillo   Primera edició: novembre del 2012   EAN:  978-84-397-2540-4   Preu: 8’95 euros  Format: Rústica

Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats, ens diuen. Quan tots sabem que és l’ofici de polític i de banquer el que ofereix més possibilitats per viure per sobre de la realitat. No queda una altra solució que la d’aplicar unes polítiques que us empobreixen, ens repeteixen. Quan tots sabem que de propostes diferents n’hi ha i moltes. Vicenç Navarro (catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona), Juan Torres López (catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla) i Alberto Garzón Espinosa  (llicenciat en Economia i coordinador de la revista digital Economía Crítica y Crítica de la Economía) aporten en el llibre Hay Alternativas 115 propostes amb l’objectiu de crear llocs de treball i fomentar el benestar social en el país. El llibre recull l’esperit del moviment 15-M i reflexiona sobre una sortida de la crisi basada en la justícia social.

Títol: Hay alternativas  Autors: Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa Editorial:  sequitur   Primera edició:  octubre de 2011   EAN: 978-84-953-6394-7   Preu: 10 euros   Format: Rústica,  224 pàg.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és l’exemple de la dignitat. El paper que està jugant la PAH en la defensa de l’habitatge és la millor mostra de les lluites sorgides arran de la crisi. Ada Colau (treballadora de l’Observatori de drets Econòmics, Socials i Culturals) i l’economista Adrià Alemany són dos dels fundadors de la PAH i responsables d’aquest llibre. Cada vegada que  veig l’Ada Colau expressar-se públicament em commou. Té tota la raó i la sap  explicar. A què estem esperant per col·laborar amb aquest col·lectiu? El proper desnonament pot ser serà a casa nostra. Col·labora, pots entrar aquí.

Títol: Vides hipotecades   Autor: Ada Colau i Adrià Alemany  Editorial: Angle Primera edició:  març del 2012   EAN:  978-84-150-0296-3   Preu: 16.50 euros  Format: Rústica

¡Ocupemos el mundo! és un llibre col·lectiu escrit per una vintena de persones que ens informen dels esdeveniments que han tingut lloc durant el 2011 fins ara. En el context global de la crisi les experiències de lluita i de resistència han estat diverses. Hem estat protagonistes o espectadors, però una cosa està clara: mai hi ha hagut en el planeta aquesta suma global de lluites despertant en la ciutadania el contagi i l’empatia per “ l’altre oprimit”.  En aquest llibre, per tant, molts llocs són els protagonistes: Barcelona,  Atenes, Tunísia, El Caire, Lisboa, Islàndia, Oakland, Wall Street, Londres, Moscou…

Títol: ¡Ocupemos el mundo!  Autors: Obra col·lectiva   Editorial: Icaria    Primera edició: febrer de 2012   EAN: 978-84-9888-407-4   Preu:  16 euros   Format:  Rústica, 208 pàg.

%d bloggers like this: