PÈL DE PANOTXA, de Jules Renard

30 set

IMG_2386

Jules Renard (1864-1910) va escriure poesia, contes, teatre i novel·la. El llibre Pèl de panotxa es va publicar a França el 1894 i ha esdevingut amb el pas del temps una de les seves obres més populars i un dels clàssics de la narrativa francesa. El 1907 Adrià Gual va fer una traducció al català de l’adaptació teatral que el mateix Renard havia fet. Marisa Abadia va fer una traducció del llibre per La Magrana el 1984 i Ana María Moix la va fer en castellà per Lumen el 2006. Sidillà, l’editorial de la Bisbal de l’Empordà, ha publicat Pèl de panotxa el 2015 amb la magnífica traducció del poeta Antoni Clapés que engrandeix encara més l’obra de Renard. Cal destacar a més, l’acurada edició del llibre. La bonica il·lustració de la portada l’ha fet la Montse Mayol i a les nostres mans el seu tacte ens fa gaudir de la  bona enquadernació i de la qualitat del paper.

Jules Renard va escriure a Journal (1887-1910) la seva vida explicada en forma de diaris. Una mirada mordaç i sincera del seu temps. L’autor francès, despietat amb allò que l’envoltava i amb els demès, tenia al seu favor que primer ho era amb ell mateix. Una mena d’autocrítica i una recerca de la veritat que el feien noble i temible a parts iguals. A Pèl de panotxa, que es centre en la seva dura infància a la França rural de finals del segle XIX, hi trobem aquest mètode narratiu en forma de novel·la autobiogràfica.

IMG_2371

Enrique Vila-Matas opina que Pèl de panotxa és un “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”. Bé, caldria afegir també que el primer en ser madur és l’autor. Pèl de Panotxa utilitza la creació literària per matar els pares, literàriament vull dir, és clar. Una vegada llegit el llibre, penses que millor que li donés per escriure. És una venjança en tota regla.

El protagonista del llibre és un nen sense nom. Panotxa és com l’anomenen, pel seu color de cabell i per tenir la cara pigada. El noi és el fill no estimat de la família Lepic. La mare, perversa i cruel, s’hi acarnissa amb humiliacions, insults i xantatges emocionals. El nen també és víctima de l’escarni i del linxament verbal dels seus dos germans. El pare, simplement, l’ignora.

El llibre està format per quaranta-vuit escenes independents més el capítol que el tanca anomenat L’Àlbum d’en Panotxa, un recull de frases i petits textos.  Cada escena és una història en si mateixa, són com fotografies de diferents moments de la seva infància. En conjunt mostren l’evolució del personatge que sempre és conscient de ser l’ase dels cops de la família. En Panotxa utilitza diferents estratègies per conviure i resistir l’hostilitat dels Lepic i acaba duent a terme un procés d’alliberament. El lector llegeix amb perplexitat la crueltat de la que és objecte en Panotxa i li disculpa les mentides, la gelosia o els actes vexatoris que canalitza cap els animals. És un nen i s’està formant, el problema el tenen els grans.

IMG_2405Jules Renard és conegut per haver deixat escrites moltes frases dilapidaries. Diferents pàgines d’internet, com aquesta, les recullen. “Cal parlar amb comptagotes”, afirmava. A la seva obra és tant important el que es diu com allò que no es diu. El resultat és una escriptura intel·ligent, realista i senzilla. Mestre dels silencis, Pèl de Panotxa és una lectura potent que colpeix i no deixa indiferent.

-Et facin el que et facin –li diu el padrí, amistosament- t’equivoques si menteixes. És un mal vici, i inútil, perquè tot s’acaba sabent.
-Sí –respon en Panotxa-, però es guanya temps.

Títol: Pèl de panotxa  Títol original: Poil de carotte  Primera edició: abril de 2015  Traductor: Antoni Clapés  Editorial: Edicions Sidillà  EAN: 978-84-942564-4-8  Format: 215 pàg. rústega, 15 euros.

2 Respostes to “PÈL DE PANOTXA, de Jules Renard”

  1. Narcís Llauger i Dalmau 12 Desembre 2015 a 14:09 #

    Vam comprar, la meva dona i jo, Pèl de panotxa seguint les teves recomanacions. Ha estat un encert. D’entrada, reps la plantofada del comportament inesperat d’una mare cruel. Un maltractament rebuscat i malaltís, però alhora inserit en la quotidianitat. He de confessar que vaig estar apunt de plegar el llibre per sempre. Però és justament la reacció del noiet el que em va acabar captivant. I la manifestació d’un món únic: un món rural ja desaparegut, unes relacions amb l’entorn natural ja periclitats, uns tractes personals molt més directes que els actuals. Realment és la singularitat d’aquest món, descrit en múltiples detalls inimaginables, el que em va acabar fascinant.
    Pel que fa a les reaccions del Panotxa, sorprèn la intel.ligent capacitat adaptativa a la hostilitat de la mare, la perspicàcia amb què analitza les situacions, la murrieria que gasta i les progressives respostes autoafirmatives que va adoptant. Podríem haver exigit a Jules Renard que aquesta progressió hagués seguit un esquema psicològic més real, com era habitual en les gran novel.les de finals del s.XIX. Però és evident que no era ni de lluny la pretensió de l’autor.
    Agraïm, un cop més, que ens haguessis encaminat cap a aquesta petita obra que continua atraient 120 anys més tard de la seva publicació.

    • jordi1973 12 Desembre 2015 a 16:16 #

      Moltes gràcies, Narcís, per les teves paraules. Subscric la teva reflexió i les teves aportacions. Un plaer i un gust que us hagi agradat Pèl de panotxa. Aquí estem pel que faci falta, sobretot per llegir i compartir bones lectures. Agraït!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: