ESE PRÍNCIPE QUE FUI, de Jordi Soler

12 Mar

IMG_1559

No s’imaginava la sorpresa que l’esperava. Després de dinar amb els amics a El Querforadat van acabar la passejada a la parròquia de Toloríu (Alt Urgell). Allà, una placa ret homenatge a la Princesa Xipaguazin (filla de Moctezuma II i darrer emperador Atzeca), que hi va ser enterrada el 1537. Jordi Soler (1963, La Portuguesa, Veracruz), l’autor mexicà que torna a viure a Barcelona; la ciutat que va abandonar la seva família després de la guerra civil espanyola, deuria pensar “me lo han puesto a huevo, ¡ésto es un filón!”. Si una història pot fer bona la dita la realitat supera la ficció és la que ell explica a Ese príncipe que fui.

Doncs sí, la història és tan extraordinària i tan curiosa, que sembla que no pugui ser. Però és, és… Resulta que en el segle XVI Juan de Grau, baró de Toloríu, va formar part de la tripulació d’Hernan Cortés, aquell genocida castellà dels llibres de primària i un dels principals artífexs de la derrota de l’Imperi Azteca. En la colonització i en l’espoli de les Amèriques, Juan de Grau hi va col·laborar, entre d’altres coses, amb el segrest de la Princesa Xipaguazin. Se la va emportar a Toloríu i amb el naixement en terres catalanes del seu únic fill van iniciar una nissaga familiar que arriba fins el segle XX.

XipaguazinEl narrador de la novel·la és un banquer jubilat (un alter ego de Jordi Soler) que atret per aquesta història i per la llegenda que assegura que amb la princesa Xipaguazin també s’hi va enterrar l’or espoliat, inicia una recerca que el connectarà amb Federico de Grau Moctezuma (Kiko Grau pels amics) i la Barcelona dels anys 60. Estudiant d’Història d’art a Oxford, el jove Kiko Grau hereta, a la mort del seu pare, la moribunda empresa familiar de llaunes d’escopinyes embassades. També és en aquest moment quan se li revela una informació que se li ha mantingut amagada: és el darrer descendent de l’emperador Moctezuma a Espanya.

Kiko Grau, que era un paio intel·ligent, amb molt de morro i amb poques ganes de pencar, va veure l’oportunitat d’introduir-se entre la burgesia i la gent guai de la Barcelona del moment. La meva mare assegura que més val caure amb gràcia que ser graciós i a la dona no li falta raó. Kiko Grau es va convertir en Su Alteza Real i es va reivindicar com a digne i darrer descendent de la Soberana e Imperial Orden de la Corona Azteca. Va amassar un capital ingent rubricant títols nobiliaris a tort i a dret i amb la tranquil·litat que li donava la protecció del dictador Francisco Franco. Una estafa en tota regla de la qual eren coneixedors els mateixos estafats, però que prioritzaven l’estatus social que els hi proporcionava i pel qual pagaven autèntiques fortunes. El postureo ja existia llavors! La impostura i la picaresca de personatges recents com El petit Nicolás és a la democràcia l’equivalent a Su Alteza Federico Grau de Moctezuma en dictadura. La prosa de Jordi Soler arremet amb força i posa sobre la taula els valors més rancis i estúpids que sostenen la noblesa ibèrica. 

IMG_1587

Se li agafa simpatia al príncep! Li agradava la festa, els diners, l’alcohol, el vici… com deien els Pata Negra “todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda”. Una vida d’excessos, d’ostentació, de fama, d’èxit i també de caigudes i de fracassos. Al voltant de Su Alteza desfilen curiosos personatges de dubtosa reputació i un fidel vassall que engrandeixen l’èpica de la història. Una troupe impossible, una vida canalla al límit.

Ese príncipe que fui és un llibre extraordinari. Jordi Soler escriu tan bé! Tota la novel·la està filtrada per un humor càustic, per una fina ironia i per un to burleta. Narrativa festival, jocs d’artifici, diversió i alegria assegurada. Entre conya i conya, Jordi Soler també va colant les seves crítiques ferotges. L’Espanya Imperial, la dictadura de Franco, l’establishment cretí burgés, Camilo José Cela… sí, en el llibre pillen moltes figures històriques. La novel·la també serveix per reivindicar la política exterior de Mèxic durant el segle XX. El president Lázaro Cárdenas va donar tot el suport a la República Espanyola i asil polític als republicans exiliats. Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb la dictadura de Franco, mentre que va reconèixer sempre al govern republicà a l’exili.

Ho va fer amb la trilogia formada per Los rojos de ultramar (2004), La última hora del último día (2007), La fiesta del oso (2009). També a Diles que son cadáveres (2011). És un recurs que Jordi Soler utilitza molt bé: no saps quina part del llibre és veritat i quina és ficció. Es val de personatges reals (ja sigui la seva família, poetes francesos o prínceps ibers) i sobre la seva realitat construeix una ficció. Sobre aquesta manera d’escriure Jordi Soler afirma en el bloc Un dia en les carreres  que “yo escribo siempre pensando que lo que estoy escribiendo tiene que parecer verdad. El que me está leyendo tiene que estar pensando que esto es verdad, aún cuando en términos relativos, mundanos, no sea verdad. Da igual. Hay una verdad literaria. Si una novela es leída como verdad, es verdad. Yo estoy por la verdad literaria”.

BeFunky_Eseprincipequefui2.jpg

En fi, Ese príncipe que fui és una lectura totalment recomanable. Aquest proper cap de setmana me’l rellegiré de camí a Toloríu. Crec que entre les seves pàgines puc trobar alguna pista per esbrinar on és el tresor de la Princesa Xipaguazin. Ja fa prop de cinc-cents anys que l’or va ser enterrat al Pirineu català. Només faltaria que els alemanys que el busquen (i que segons va declarar Jordi Soler a Página 2 de TVE ho fan amb perseverança i amb sofisticades eines), el trobessin abans que jo!

ELS ENLLAÇOS

1. Pàgina web de Jordi Soler.

2. Article del llibre a El Periódico.

3. Ressenya i entrevista a Vozpópuli.

4. Ressenya del llibre a El Cultural.

5. Articles d’en Jordi Soler a El País.

Títol: Ese príncipe que fui  Autor: Jordi Soler Editorial:  Alfaguara  Primera edició:  gener de 2015  EAN: 978-84-204-1892-6  Format: rústega, 231 pàg. 17.90 euros

Una resposta to “ESE PRÍNCIPE QUE FUI, de Jordi Soler”

  1. manelxicota 13 Març 2015 a 7:23 #

    Jordi, com sempre, un post ben brillant…, de tresors mexicano-pirinencs!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: