QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

12 Feb
Mònica Boixader sota un arbre d'hivern i envoltada de literatura...

Mònica Boixader sota un arbre d’hivern i envoltada de literatura.

Avui publiquem (i també il·lustrem) Quan va arribar l’arbre, de la Mònica Boixader, que enguany ha estat triat el relat guanyador en el VI Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. El tema d’aquest any era El Crim i s’hi han presentat 26 contes.

Aquest passat dissabte 7 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

La Mònica Boixader (Mollet del Vallès, 1991) és estudiant de Llengua i literatura catalanes i ha col·laborat a Núvol, Catorze i Auriga. Ha estat la responsable de les Tertúlies literàries del Rave Ajagut, és divulgadora de la poetessa Anna Dodas, actualment tradueix del gallec al català i és biògrafa.

Té talent i joventut. A la Mònica Boixader, que ja va guanyar la IV edició del Premi amb Els morts de les places, li augurem grans èxits literaris i des d’aquí li desitgem molta sort.

Quan va arribar l’arbre és un relat magnífic en què es planteja el crim de manera molt original. El relat, que té la força d’una llengua catalana molt treballada, està narrat amb una prosa poètica bellíssima. Llegiu, llegiu i opineu.

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

Mònica Boixader 18

La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que ens els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi reposaven a sobre.

Quan aixecava el braç per demanar tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra quan va arribar l'arbre 13s’omplia d’olor de lloc salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós. Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven encaminant-se, crepitant, cap al jardí.

Recordo el meu naixement. Recordo la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en tant, algú en malparlava en veure-la passar.

quan va arribar l'arbre 6

Era petit, tot i que més alt que qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa. Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven, callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou bonica i cal dir que entonava bé. quan va arribar l'arbre 88

Els dies se succeïen cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes. Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà, una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se, va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. quan va arribar l'arbre 10Era la meva mare, i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple, estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva paciència.

I amb ella em vaig anar fent alt, fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i Stockholm, Stockholm, Stockholm, Uppland, Byggnader-Parker och trädgårdar-Parkm’eixamplava i els ocells feien nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades. Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu. I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va quan va arribar l'arbre 17durar mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari, una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.

Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare, més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa, començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una mare.

Mònica Boixader 023

 

4 Respostes to “QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader”

  1. manelxicota 12 Febrer 2015 a 7:16 #

    Com sempre, un molt bon post, en aquest cas millorat per la narració i la possibilitat de fer les fotografies de l’autora, cosa no sempre possible… Felicitats als dos, especialment a l’autora, evidentment, pel mèrit literari, però també a tu, per un excel·lent post!
    Curiós, però, que a les fotografies dels dos premis, la Mònica sempre estigui asseguda a terra, oi?!

    • jordi1973 12 Febrer 2015 a 13:40 #

      Gràcies, Manel, però el mèrit és de la Mònica Boixader i de les bones fotografies que podem trobar a la secció The Commons del Flick. Doncs és veritat, en les dues fotografies apareix asseguda a terra. Jo crec que l’atrezzo “obliga”…

      • manelxicota 12 Febrer 2015 a 15:11 #

        I la imaginació també, no?!😉

      • jordi1973 12 Febrer 2015 a 20:24 #

        Sí, sí tens raó. Temps… per poder quadrar fotos i text!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: