Relat guanyador del V Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

De dreta a esquerra Mònica Boixader, Marga Muntsant, Elvira Compte, Carme Ballús, Manel xicota, Carles Peña i Jordi Sanz.

El dilluns 13 de gener ens vam reunir el Jurat del V Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. Per una banda els organitzadors i secretaris del premi Carles Peña (responsable de la Llibreria L’Illa) i Elvira Compte (responsable del programa radiofònic Vadelletra). Per una altra banda com a jurat hem tornat a repetir: Carme Ballús, Marga Muntsant, Manel Xicota i Jordi Sanz. També ens ha acompanyat en el jurat la Mònica Boixader que és la darrera guanyadora del certamen.

Enguany el relat guanyador del V Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra ha estat L’Insomni, de David Barón Ferrero. Aquest passat dissabte 1 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria L’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Avui publiquem (i també il·lustrem) el relat del David Barón Ferrero que també és el responsable del bloc Llamp de contes on va publicant els seus magnífics relats. No deixis de donar-hi un cop d’ull! Llegeix el relat  i dóna’ns la teva opinió. A nosaltres ens ha agradat molt.

L’Insomni, de David Barón Ferrero.

David Barón, guanyador del V Premi L’Illa Vadelletra amb el relat L’Insomni.

Un nou malson em desperta. Un malson impossible de recordar. Com sempre.

Potser aquesta vegada la culpa la té aquesta xafogor tan enganxosa. La son se’m repenja a les parpelles però necessito calmar-me abans d’intentar descansar altra vegada. Inspecciono el que m’envolta i m’angoixo encara més. Baixo de l’hamaca.

Desconec completament la cabana. Està feta de taulons bufats, units amb claus rovellats. Formen una separació gairebé infantil entre l’interior i l’exterior més que no pas parets. No hi ha mobles, ni menjar, ni rastre de tercers. Només un quinqué balancejant-se del sostre per obra d’algun corrent d’aire que jo no aconsegueixo percebre. A fora: una espessa selva, amagada en la foscor d’una nit sense lluna, i un silenci que deixa sentir amb força un concert d’insectes. Semblen riure de mi. Necessito sortir d’allà. Despenjo la llum de ble, disposat a deixar enrere aquell refugi de bojos.

L’única ruta possible és una senda maltractada per arbres i males herbes que creixen als seus marges. Les ombres que jo mateix projecto m’emboiren la raó. La son em mata a poc a poc. Fa setmanes que no dormo. Potser anys. No ho tinc gens clar. Em costa pensar. Ho donaria tot per una mica de repòs. Però cal que segueixi caminant, esbrinar on sóc.

El camí es torna fangós. Quan me’n vull adonar l’aigua ja m’arriba als genolls i un riu oliós se’m creua al davant. Com si es tractés d’una espècie de broma, a pocs metres de mi, hi sura una canoa lligada a una soca. Hi salto dins, sense desconfiar de la conveniència de la troballa. Remo riu avall, incapaç de remuntar el seu dèbil curs. La llàntia, penjada de la proa, sembla ajudar-me a avançar i alguns mosquits decideixen acompanyar-me, tot dansant al seu voltant.

El riu s’eixampla sobtadament. Al bell mig del seu cabal una minúscula illa demana en silenci que algú la trepitgi. Li faig aquest favor.

Quan la punta de la canoa esberla la terra molla, el quinqué s’apaga sense més. Ni tan sols intento encendre’l. Els meus peus canvien la fusta de l’embarcació per la suau catifa de gespa fosca que recobreix l’illa. Al seu centre, un arbre recargolat i sense fulles ho observa tot. Sembla un jaç ideal, un lloc tranquil on tancar els ulls sense por. Procedeixo a estirar-me ansiós quan, rere meu, alguna cosa remou les aigües.

Una dona en sorgeix lentament. A mesura que el seu cos nu surt a la superfície, els cabells se li escampen per la pell com tinta negra. És sublim, perfecta i aterridora al mateix temps. Em travessa l’ànima amb els ulls. Em fa entendre que no tinc dret a estar allà, que no tinc dret a gaudir del descans que tant anhelo. L’espero, sumís i esgotat, de genolls sobre aquella acollidora molsa, cansat de buscar, cansat d’estar cansat.

Deixa els seus llavis a tocar dels meus. No puc sentir el seu alè però me l’imagino calent, amb gust de fruita dolça. Somriu i, tot d’una, m’embolica el coll amb les mans. És forta o jo molt dèbil? Potser totes dues coses. M’enfonsa al riu sense deixar-me anar. M’ofega i en gaudeix. No m’hi resisteixo. Ella té el que vol i jo també, per fi. I quan la pau m’envaeix el cos, sense previ avís, quelcom me la roba. Una corda invisible em tiba cruelment cap amunt, cap a un lloc nou i desconegut.

Un nou malson em desperta. Un malson impossible de recordar. Com sempre.