Les cròniques del déu coix entre carbó. El déu coix és Hefest, déu del foc. Hefest pels grecs i Vulcà pels romans.
El retorn literari de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és esplèndid. Fa tres anys ja de Xocolata desfeta, la seva darrera creació i l’espera ha valgut la pena. Acaba de publicar Les cròniques del déu coix, una novel·la extraordinària que us recomano efusivament. El llibre, que està il·lustrat per Perico Pastor, és una de les aportacions literàries més originals d’aquesta tardor.
En l’entrevista que Roger Cassany fa a Joan-Lluís Lluís a Vilaweb a propòsit de la novel·la, l’escriptor declara sentir-se captivat pel segle IV, moment històric en què el cristianisme guanya el pols religiós i aconsegueix el poder social i també polític amb la decisió de l’emperador Constantí de convertir-s’hi. Com a conseqüència d’aquest fet els antics déus grecs i romans van anar perdent el protagonisme i la importància que havien tingut. Els sacrificis d’animals, que era la manera que tenien els humans de mostrar la seva fe vers els antics déus, van anar desapareixent poc a poc. L’autor ha tingut l’encert de crear una novel·la a partir d’aquest fet real i imaginar les conseqüències que això tindria pels déus de l’Olimp.
L’arrencada de la novel·la és el segle VII, quan Hefest, el déu grec del foc, té molta gana i ha de començar a espavilar-se d’alguna manera per aconseguir que els humans li facin sacrificis. I és que la gran idea que introdueix l’escriptor rossellonès és que els antics déus van morir en el moment en què els humans van deixar d’oferir-los sacrificis en el seu honor. Els déus s’alimentaven del fum d’aquest sacrifici.
Blanca Sánchez Liébana, com una deessa, llegint Les Cròniques del déu coix. Joventut i bellesa que en el llibre està representada per les deesses Àrtemis i Afrodita.
Instal·lat a Sicília, a una cova sota el volcà Etna o a masos entre els humans , Hefest narra en primera persona diferents episodis de la seva vida al llarg dels segles i fins arribar al XXI. És la vida de l’únic déu supervivent de la desfeta de l’Olimp. Hefest se les ha d’anar empescant contínuament per persuadir i sotmetre els humans amb l’objectiu que li ofereixin animals en sacrifici i així no morir de gana. És per tant un déu que viu entre humans i que es relaciona amb ells, però sense gaires complicitats. Tot i que a vegades és capaç de sentir com un humà, en general , la mirada d’Hefest cap a les persones és com la del nen que mira un formiguer: d’estupefacció, de sorpresa i sense empatia… i de saber que té a les mans la decisió de deixar viure o no. Ens veu petits i simples. Davant d’un déu etern som tan poca cosa!
Hefest és un déu coix, lleig i cornut. Afrodita era la seva esposa o sigui que ja us podeu imaginar! Tot i que no gasta la supèrbia dels déus més populars i que encaixa millor en el món dels humans és un déu al cap i a la fi . Quan ha de matar, mata. Quan ha d’estar per sobre del bé i del mal, hi està. Quan ha de fer ús dels seus poders, en fa. Com a lector cau bé i te’l fas teu de seguida.
Un dels poders del déu Hefest és el de transformar el ferro en or.
Cal dir que Les cròniques del déu coix és una novel·la sobretot d’aventures. Molt més d’aventures que històrica o teològica. És innegable que fa aportacions i crítiques interessants que conviden a la reflexió religiosa, però seria un error encasellar-la només com una novel·la d’afers monàstics o històrics.
A part de la trama del llibre, que és divertida, original i sorprenent, Joan-Lluís Luís fa un desplegament brutal del virtuosisme amb què manega la llengua catalana. Una cadència poètica filtra uns textos que cal llegir amb atenció. Sorneguer, fi i irònic, Joan-Lluís Lluís construeix frases precioses i sense ser pedant ni excessivament culte, ens ofereix paraules d’un català juganer que va molt més enllà de l’estàndard.
Per destacar l’excel·lència de tot allò que és bo i que agrada a vegades utilitzem l’expressió “és un regal dels déus”. Segons el senyor Google ens hi referim quan parlem de la xocolata, de la migdiada, de la mar, dels formatges artesanals… pot ser amb Les cròniques del déu coix seria el moment d’afegir un llibre, no?
ELS ENLLAÇOS:
1.Per saber més de Joan-Lluís Lluís llegeix l’article de Julià Guillamon a lletrA. La literatura catalana a internet.
2.Notícia de la publicació del llibre a Europapress. Fes clic aquí.
3.Entrevista a Joan-lluís Lluís a Vilaweb. Fes clic aquí.
4.Entrevista a Joan-Lluí Lluís a Nació Digital. Fes clic aquí.
5.Article i entrevista a El Punt-Avui. Fes clic aquí.
6.Pàgina web de Perico Pastor. Fes clic aquí.
Títol: Les cròniques del déu coix Autor: Joan-Lluís Lluís Primera publicació: octubre de 2013 EAN: 978-84-7588-423-3 Editorial: Proa Format: tapa dura, 224 pàg. 18 euros
![[Portrait of Frank Sinatra and Axel Stordahl, Liederkrantz Hall, New York, N.Y., ca. 1947] (LOC)](https://i1.wp.com/farm5.staticflickr.com/4107/4843758568_85cb4e6c3e_m.jpg)
Jordi,
un més per a la llista…, cada cop més llarga per a aquesta temporada tan bona en regals dels déus! Ja m’havia arribar, sense massa explicacions, una bona recomanació per a la lectura d’aquest llibre, però, ara, amb els teus comentaris, ha estat definitiu, caldrà llegir-lo.
Com sempre, gràcies per les recomanacions! Per cert, què en saps de “La casa de hojas”, del Mark Z. Danielewski? Ahir, al “Cultura/s” en parlaven i també em va temptar…, tal i com fèien, a la seva època, els déus.
Sí, la d’en Joan-Lluís Lluís és una molt bona novel·la. No la deixis escapar!
Tothom parla bé de “La casa de hojas”, del Mark Z.Danielewski. No sé que dir-te Manel, ens l’haurem de llegir! La veritat és que té molt bona pinta, no?
Sí… Tot i que un xic llarga, tenint en compte el llistat de pendents…
Hi ha llibres que, veritablement ,són “regals dels déus”.
Només he llegit “El dia de l’ós” i em va agradar força. Això que dius del “català juganer” és un aspecte que m’atrau força en les lectures, així que espero poder-lo llegir aviat.
A part que el llibre té poc més de 200 pàgines, ets una lectora voraç Carme, així que no crec que triguis gaire a llegir-lo. El concepte de “català juganer “ és per definir una manera d’escriure creativa i que en mans d’en Joan-Lluís Lluís la dur a terme molt bé. Ja em diràs el què si la llegeixes.
Molt bona ressenya. Vénen ganes de llegir-la, i tant! I això que només siguin dues-centes pàgines… què vols que et digui, fantàstic, “ars longa, vita brevis”! (per cert: bon a punt sobre el senyor Google).
Gràcies per la teva aportació, biblionauta. Com diria en Hristo Stòitxmov, novel•la recomanable 100%100. La recerca del senyor Google és real, i encara no sortia cap llibre. És que és es colmo!
Vaig llegir-ne un tast i, la veritat, em va semblar d’una prosa esplendorosa.
Hola, Pere. No vas errat. Deixa’t portar per aquest tast i continua fins el final de la novel•la. No et decebrà.
Buf! M’encanta l’argument i tot el que comentes que t’ha transmès. És molt original. Salvant les distàncies, que són moltes, em recorda al plantejament d’un llibre d’en Terry Pratchett: “Dioses Menores”, on el poder dels déus de Mundodisco depenia del nombre de creients amb què comptaven entre els humans. Se’n va directe a la pila.
No he llegit el llibre d’en Terry Pratchett però sí, pel que dius, segur que té una connexió. Per cert, David si tens l’oportunitat d’assistir a la presentació del llibre per part del seu autor, no ho dubtis i ves-hi. És un plaer escoltar en Joan-Lluís Lluís. Passaràs una molt bona estona.