EL ANARQUISTA QUE SE LLAMABA COMO YO, de Pablo Martín Sánchez

12 set

Fa temps que no parlo amb ell, però recordo l’humor càustic amb què l’amic i traductor Joan Solé li agradava definir els llibres dels pensadors clàssics anarquistes, Bakunin, Kropotkin i Proudhon. Considerava que eren autors de ciència ficció! Raó no li faltava. El món anarquista és la utopia. Constatant el fracàs de la nostra civilització amb les nostres guerres, les nostres crueltats i les nostres misèries, la proposta de l’ideal anarquista basat en la creença que els homes poden viure col·lectivament i ser bons i lliures, em sembla tan maca i esperançadora com ingènua. És ciència ficció, però m’agrada molt.

A les al·lucinants biografies sobre Buenaventura Durruti (El corto verano de la anarquia), Quico Sabaté (El último guerrillero), Salvador Puig Antich (Compte Enrere), Lucio Urtubia (El anarquista irreductible), Ramon Vila Caracremada (El darrer maqui català) hi afegiré  la de Pablo Martín Sánchez, un llibertari que va ser descobert per l’escriptor  Pablo Martín Sánchez (prop de Reus, 1977). L’autor va escriure el seu nom a google i va descobrir que també era el d’un anarquista nascut a Baracaldo el 1890. Una bona anècdota, una magnífica història  per escriure i un títol rodó: El anarquista que se llamaba como yo

Miquel Delgado

Miquel Delgado Tejero. Activista, impressor i tipògraf. Responsable de la magnífica imprenta molletana:  Impremta Miquel.

L’autor avisa amb modèstia en el pròleg que: “Buena parte de los hechos pueden rastrearse en las hemerotecas y los archivos. Pero una historia sin relato es una historia que aún no existe: alguien tiene que tejer el hilo de los acontecimientos”. Les dues coses les ha fet de manera excel·lent. Per una part hi ha una gran feina d’investigació i de recerca prèvia a la novel·la . Per l’altra , la combinació d’aquesta informació real i la ficció que aporta l’autor dóna com a resultat una biografia novel·lada extraordinària que enganxa des del primer moment i que es manté en un altíssim nivell literari durant les prop de 600 pàgines que conté el llibre.

La novel·la té dos punts d’arrencada. Un, el naixement del protagonista i la narració de la seva infantesa i joventut en el context d’una família humil i treballadora del País Basc. En l’altre,  Pablo és a l’exili del París de 1924 i treballa de tipògraf a la impremta La Fraternelle. És el moment en què torna a tenir contacte amb el món anarquista i és convidat a enrolar-se a la sublevació revolucionària amb l’objetiu de derrocar Primo de Rivera. Els capítols dels dos moments vitals del protagonista es van desenvolupant i intercalant al llarg de la novel·la. És com si llegíssim dues novel·les a la vegada que finalment acaben confluint.

tipos

El anarquista que se llamaba como yo sobre la caixa de tipus Folio cos 48. Sobre el llibre un componedor on es pot llegir Pablo Martín. En el llibre apareix molts cops la paraula cajista que servia per anomenar els tipògrafs com Pablo Martín Sánchez. Aquesta paraula prové de les caixes on es guardaven els tipus o lletres.

La novel·la està ambientada en el primer quart del segle XX, bàsicament a Espanya i França, que és on va viure més temps el protagonista. Els Estats Units i l’Argentina, on també va viatjar, són altres dels escenaris. El protagonista viu l’Espanya convulsa (inestabilitat política, empobriment econòmic i estancament del progrés) i també de contrastos (des del caciquisme ranci i el món conservador a l’Escola Moderna o les primeres comunes naturistes de Catalunya). Aquest context social donava ales a l’autoorganització del moviment anarquista amb el qual, finalment, va entrar en contacte.

La vida de Pablo Martín Sánchez dóna per molt. La història del seu amor, de la seva família, de les seves amistats, de les seves feines de periodista i de tipògraf… Bona part del llibre està centrada, però, en els fets de Vera. El llibertari va participar en  la  guerrilla revolucionària que va entrar a Vera del Bidasoa (Navarra) el 1924 amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L’autor narra aquests fets i les conseqüències que va tenir pel protagonista amb la precisió d’un cirurgià. 

El anarquista que se llamaba como yo sobre una màquina Minerva Automática Original Heidelberg.

El anarquista que se llamaba como yo sobre una Minerva Automática Original Heidelberg.

El anarquista que se llamaba como yo és una meticulosa biografia, un sorprenent relat d’aventures i una novel·lassa històrica. En el llibre coneixem mites de l’anarquisme americà com Emma Goldman i Alexander Berkman, de l’italià Errico Malatesta o de l’argentí Ataúlfo Fernández Rocafà. El protagonista serà testimoni i actor a Catalunya de successos històrics com la Setmana Tràgica o l’assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. També va viure els dels presidents José Canalejas o Eduardo Dato a mans dels anarquistes i els intents errats per matar Alfons XIII. A França compartirà reunions amb Durruti , Ascaso i García Oliver, els famosos anarquistes, i també estarà present en els mítings dels intel·lectuals espanyols exiliats com Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset o Vicente Blasco Ibáñez.

El anarquista que se llamaba como yo és la primera novel·la de Pablo Martín Sánchez. El 2011 va publicar el llibre de relats Fricciones. Quin debut literari! Per a mi ha estat un descobriment. És  excel·lent i del tot recomanable.

Tot és una mentida ha donat suport a la cadena de blocs per la independència en motiu de la cadena  humana que ahir 11 de setembre va unir el país des de El Partús fins a Alcanar. En la cadena de blocs Tot és una mentida ve de Jordi. El bloc d’un de Reus (bloc 184) i pots anar a Llamp de contes (bloc 186).

Desitjo que Catalunya sigui lliure i un nou estat en el món. No puc evitar, però, pensar en l’anarquisme. El llibre de Pablo Martín Sánchez posa de manifest les contradiccions dels anarquistes, que són les de tots els mortals: no hi ha ningú perfecte ni pur. Els anarquistes prediquen l’amor lliure, però Pablo Martín Sánchez només estima una dona. Els anarquistes maleeixen  l’església, però abans de morir molts es confessen. Jo vull la independència de Catalunya, però m’atrauen els valors de justícia i llibertat de l’anarquisme, que és precisament la negació de tot Estat. Sóc contradictori, no? Tot home ha de ser el seu propi govern, la seva pròpia llei, la seva pròpia església, afirmava Josiah Warren.

Tant de bo la independència de Catalunya sigui ràpida i la puguem veure ben aviat. Després, però, cal seguir lluitant per una societat millor, perquè de corruptes, especuladors i mafiosos també anem plens a Catalunya. Sí, l’anarquisme és ciència ficció, però millor lluitar per una ciència ficció utòpica que conformar-se amb una realitat injusta.

I tu, ja tens clar quin futur vols?

Fossar de les Moreres. Diada de l'11/9/2013. Barcelona.

Fossar de les Moreres. Diada de l’11/9/2013. Barcelona.

Els enllaços

1.Bloc de Pablo Martín Sánchez. Fes clic aquí.

2.Entrevista a l’autor a Página 2. Fes clic aquí.

3.Ressenya en bloc Tembladeral de sílabas. Fes clic aquí.

4.Ressenya en el bloc Entre páginas. Fes clic aquí.

5.Ressenya en el bloc Sildavia9. Fes clic aquí.

6.Ressenya de Care Santos a La Tormenta en un Vaso. Fes clic aquí.

7.Els fets de Vera del Bidasoa resumits a la pàgina de la CNT de Guipuzkoa. Fes clic aquí.

8.Pàgina de Facebook de La Rosa del Vents (publicació de debat llibertari als Països Catalans). Fes clic aquí.

9.Pàgina de Facebook del col·lectiu anarquista i independentista Negres Tempestes. Fes clic aquí.

10. Informació sobre l’anarcoindependentisme. Fes clic aquí.

11. Pàgina de la cooperativa autogestionària La Ciutat Invisible. Fes clic aquí.

Títol: El anarquista que se llamaba como yo   Autor:  Pablo Martín Sánchez   Primera edició: novembre de 2012  Editorial:  El acantilado  EAN:  978-84-15689-18-8 Format:  rústega, 614 pàg, 26 euros. 

11 Respostes to “EL ANARQUISTA QUE SE LLAMABA COMO YO, de Pablo Martín Sánchez”

  1. Quadern de mots 14 Setembre 2013 a 11:46 #

    És la primera ressenya que llegeixo del llibre ja que no em cridava massa l’atenció. Bona ressenya, com sempre.

    Espero no equivocar-me quan penso que després de la contundència de la Via tenim més a tocar la llibertat del nostre país. Això no hi ha qui ho aturi perquè ja no depèn dels polítics.

    • jordi1973 14 Setembre 2013 a 15:12 #

      El llibre és molt bo, la veritat. Està clar que amb la Via catalana estem en un nou escenari on la força de la gent és molt important. Ara, també et dic que amb la democràcia que tenim i amb els partits corruptes que ens representen… la força de la gent encara haurà de ser més gran. Els de Madrid ja sabem com les gasten, però a Catalunya no és la primera vegada que traeixen el poble per salvar la seva cadira. Una abraçada!

  2. LaMirandolina 14 Setembre 2013 a 18:38 #

    Bastant en la línia de tot el que dius, Jordi, menys de la teva opinió sobre el llibre, ja que en no haver-lo llegit l’únic que m’ha provocat són ganes immenses de fer-ho. Una ressenya molt completa, gràcies!

    • jordi1973 14 Setembre 2013 a 20:52 #

      Gràcies a tu per compartir la teva opinió. El llibre, boníssim.

  3. carmerosanas 20 Setembre 2013 a 23:59 #

    M’ha costat molts dies arribar fins aquí, perquè la cadena de blogs va ser llarga i el temps per llegir tots els posts, és limitat.

    Tot i així és un plaer seguir-vos i retrobar aquestes mans enllaçades de blog a blog. I els vostres posts, tots interessants.

    Moltíssimes gràcies per participar.

    Tenim 315 blogs enllaçats a favor de la independència. Hem pensat de mantenir aquest blog que els agrupa a tots, viu, no deixar-lo callat. I volíem demanar-te una cosa.

    Si en algun altre moment tornem a fer alguna activitat conjunta tots aquests blogs, voldries tornar a participar?

    Sí és que sí, envia’ns simplement un d’acord o un sí o un OK, a l’adreça nostra i t’enviarem per correu qualsevol iniciativa blocaire que surti a favor de la independència.. avisar-vos blog a blog és molt lent.

    cadenablogs2013@gmail.com

    Gràcies dobles!!!

    • jordi1973 24 Setembre 2013 a 22:18 #

      Felicitats per la vostra iniciativa. Carme, ja saps que podeu comptar amb mi.

  4. Joanot 29 Setembre 2015 a 20:25 #

    Errico Malatesta nasqué i morí a Itàlia. No era pas argentí…

    • jordi1973 29 Setembre 2015 a 21:41 #

      Tens raó. En el llibre s’explica que el protagonista entre en contacte amb l’ideologia de Malatesta perquè l’anarquista italià viatjà a l’Argentina fugint de la persecució a Europa. A l’Argentina va deixar una petjada important en la difusió de l’anarquisme.

    • jordi1973 29 Setembre 2015 a 21:45 #

      Corregit. Gràcies per l’apreciació!

  5. Joanot 29 Setembre 2015 a 20:44 #

    Una altra puntualització: l’amor lliure no era de cap manera l’orgia permanent. L’home anarquista -n’hi hagué de tot, no cal dir-ho-, en general, tenia com a ideal la companya per a una vida sencera en comú, pel ve dels fills, etc, etc…
    L’amor lliure com a estil de vida hedonista i de múltiples relacions és un concepte dels anys 60. L’anarquisme sorgeix en un món en el qual les famílies decidien, o quasibé, amb qui podies o no casar-te. El pare acceptava amb qui es casava la filla normalment i en determinats casos fins i tot el fill. I hi havia també el mossén que s’hi ficava si calia. L’estat obligava a complir aquestes rígides regles… Classe social, preferències familiars, casar-se per l’església que vigilava un determinat tipus de família i relacions conjugals i socials… tot això ho combatien els anarquistes -i més- amb l’amor lliure; aquell que sorgia de la voluntat lliure de una parella i que durava el que la parella decidia (si després “el matrimoni” era desgraciat podia desfer-se) i que no necessitava de l’acceptació ni de la família, ni de l’església ni de l’estat: lliure amb totes les garanties.
    Per cert; ho aconseguiren…

    • jordi1973 29 Setembre 2015 a 21:50 #

      Home, que l’amor lliure era una orgia permanent… això no ho he dit pas, jo! Hahaha En el llibre el protagonista presencia un discurs de la mítica Emma Goldman sobre anarquisme i feminisme i és en aquest context que apareix el concepte d’amor lliure, que en el cas del discurs té més a veure amb les llibertats de les dones i el dret a gaudir i decidir en llibertat les seves relacions i la seva sexualitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: